ELS TEUS ULLS (M. N. Prats)

Quan els gelos m’ensarronen
i fan tremolar el meu cor,

en el mirall dels teus ulls 
sento tot el teu amor.

SOBRESALTO (Agustín Rueda)

Augusto, circulaba atento a la carretera. Su esposa Enriqueta, sentada en el asiento del copiloto viajaba con la cabeza reclinada. Eran las tres de la tarde, los dos niños iban en el asiento trasero, acababan de comer y el sueño los había vencido.

Una sirena sonó a sus espaldas. A lo lejos, un coche de policía acababa de salir de una curva. Augusto se puso en tensión su joven esposa abrió los ojos y volvió la vista hacia atrás, el coche de policía se acercaba, con espanto miró a su marido.

El coche los adelantó, y en pocos minutos desapareció delante de ellos.

Enriqueta, miró a su marido diciendo. -No podemos seguir así, en algún momento el corazón no nos va a responder; tenemos que tomar una determinación. Acabó la frase mirando hacia el asiento trasero. Los niños se habían despertado.

 -¿Qué pasa mamá? Preguntó el más grande.

    -Nada. -No es nada le dijo la madre acariciando su carita. Dormiros un ratito que aún falta mucho tiempo  para llegar.

     

LA MORT DE L'ONCLE CISCO (Rosa Juncadella)

Em sentia molt, molt sola
estava ben desolada, 
a la fi em presentaren 
un amic per alegrar-me.
Va ser un dels meus nebots,
que l'acompanyava a casa,
l'imaginava de cabell ros
i amb la mirada clara... 
Vestia pantaló negre
i camisa carabassa, 
tenia els braços peluts,
i la cara, arrugada.
Era  molt alt, corpulent,
de peus grans i mans forçades,
faccions grosses i molt bastes
i amb gepa quan caminava.
Quan cridaven el seu nom
oncle oncle Cisco l'aclamaven, 
i ell tot seguit els somreia... 
Era de poques paraules. 
Jo dintre meu vaig pensar, 
que em feien una farsa,
i quan ja tothom marxà
el vaig fer sortir de casa. 
Tenia un pati molt gran
i una caseta per eines, 
allà mateix s'acomodà
i no parava de fer feina.
Als matins per esmorzar
li portava un plat de sopa,
un bon arros per dinar
i tall amb cigrons per sopar. 
Peró xiquets, fins que un dia, 
incorporant-se amb digué, 
que volia passejar-se 
sempre amb mi pel carrer. 
Està  clar per la muntanya 
a mi no em sabia greu,
però mudada i per la Rambla, 
no em feia quedar gens bé. 
Sempre amb la mateixa roba
i el caminar tant petjós, 
que quan pujàvem al metro,
em feia sortir els colors.
A la fi vaig ser molt dura
i no el deixava venir, 
i per fer-me la punyeta 
molts dels seus fills recollí. 
Ja empipada de debò,         
als mossos vaig implorar,
que fessin una batuda
i l'oncle Cisco va acabar. 

Rosa

RECONEIXEMENT SOBTAT (Montserrat Nadal)

La Rosa va sortir de casa embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare en complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.

La primavera es presentava humida i freda, l’hivern havia estat llarg. Era un d’aquells matins que quan treus el nas al portal et penedeixes d’haver-te llevat.

Es va encaminar a bon pas cap a la part cèntrica del poble, havia de fer uns encàrrecs i tenia pressa.

El vent li remenava els cabells i li feia plorar els ulls. A mig camí es va posar a ploure i no duia paraigua. Estava al costat d’un bar i va decidir aixoplugar-se allí.

En entrar va notar la calidesa i serenor d’aquell lloc, no hi havia estat mai i li va agradar aquella sensació.

A la taula del seu davant, assegut d’esquena a ella, un home llegia versos en veu baixa a una nena que se’l mirava embadalida.

Va mirar cap al carrer i a través dels vidres va veure que havia deixat de ploure. Va demanar el compte, va pagar i a l’alçar-se per marxar va sentir que la nena  deia:  –“mira avi, la senyora de la foto del llibre”.

Amb un somriure discret va saludar i va seguir el seu pas embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare en complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.

                                                                                                            M. N. Prats