La
Rosa va sortir de casa embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat
la seva mare en complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de
casa bona.
La
primavera es presentava humida i freda, l’hivern havia estat llarg. Era un
d’aquells matins que quan treus el nas al portal et penedeixes d’haver-te
llevat.
Es
va encaminar a bon pas cap a la part cèntrica del poble, havia de fer uns
encàrrecs i tenia pressa.
El
vent li remenava els cabells i li feia plorar els ulls. A mig camí es va posar
a ploure i no duia paraigua. Estava al costat d’un bar i va decidir
aixoplugar-se allí.
En
entrar va notar la calidesa i serenor d’aquell lloc, no hi havia estat mai i li
va agradar aquella sensació.
A
la taula del seu davant, assegut d’esquena a ella, un home llegia versos en veu
baixa a una nena que se’l mirava embadalida.
Va
mirar cap al carrer i a través dels vidres va veure que havia deixat de ploure.
Va demanar el compte, va pagar i a l’alçar-se per marxar va sentir que la
nena deia: –“mira avi, la senyora de la foto del llibre”.
Amb
un somriure discret va saludar i va seguir el seu pas embolicada amb aquell
mocador negre que li havia regalat la seva mare en complir els 18 anys i que li
donava un aspecte de senyora de casa bona.
M.
N. Prats
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gràcies pel teu comentari, la teva opinió ens interessa
Gracias por tu comentario, tu opinión nos interesa