DEVANEOS (Manuela Llera)
martes, 23 de julio de 2013
de cuales son los motivos.
Que llevas de bar en bar
para ahogarlos en el vino.
Si lloras por las esquinas,
no digas que no soy buena.
Son tus locos devaneos
los que coronan tu pena.
Tus vuelos rotos decaen
como aquel pájaro loco.
Que va plegando sus alas
lentamente, poco a poco.
Yo soy la hoja caída
cuando el árbol la desprecia.
Como la ola en la playa
cuando la mar la deshecha.
Pero el viento vigoroso
abanicará mis alas.
Impulsando mis anhelos.
Lograré volar muy alto
destruyendo a mis desvelos.
LO ERES TODO
domingo, 14 de julio de 2013
LO ERES TODO
Un
paseo pausado, lento, observador,
un
cuaderno en la mano,
una
pluma y abierto el corazón.
El
sol en todo lo alto,
un
verdor primoroso,
una
brisa leve,
todo
era hermoso.
Piensa
y piensa, contempla,
escribe
pausado,
escribe
a la amada,
lo
que el corazón le ha dictado.
Y
allí estas tú,
dictando
en mi sensación,
y
allí estabas tú,
premiando
en mi imaginación.
una
imagen una silueta,
que
no podía borrar,
por
mucho que intentar decir no.
Dentro
de tu alma, yo estoy
aunque
tu sabes disimular,
vas
andando por las calles,
demasiado
provocativa,
en
mi mente yo no te puedo borrar,
aquel
momento nunca jamás,
¿qué
te puedo decir si ahí estás?
eres
mi musa mi inspiración,
eres
mi pluma mi mano,
eres
mi creación,
lo
eres todo en mi corazón.
EL LLAUNER AMBULANT
sábado, 13 de julio de 2013
Arribava
al poble cantussejant, “ El passa llauner, olles,
galledes, cubells, per arreglar...
Portava
penjada
a l'espatlla amb una
corretja de cuiro, una caixa de fusta amb les eines i el material. Allà on era requerit improvisava el seu taller.
Jo
l'havia vist a la Plaça de l'Església; trucava a
la porta de casa i
la meva mare li deixava una cadira baixeta de boga,
li donava per arreglar a
vegades una olla que vessava
i, en altres ocasions, una
cassola, ja
que en aquells temps eren d'alumini o de ferro. Tot seguit, encenia
el llum de carbur que el tenia
penjat a una nansa llarga
de filferro gruixut que la
portava ben aferrada
a la ma,
després
descarregava els soldadors de
coure i l'estany.
Començava
sanejant
la part picada del recipient
amb una llima basta, fins
deixar llustrós i
brillant
les vores del forat. Després, de
dins d'un pot que portava
adossat a un dels costats de la caixa, treia un pinzell impregnat amb
acid clorhídric, prèviament
rebaixat, diluint-
hi
trossets de xapa de zinc, i amb el qual humitejava la part sanejada.
Amb
el soldador net i gairebé roent a una ma, i la barreta d'estany a
l'altra, els acostava a la part foradada del atuell, fonent-hi unes
gotes d'estany que anava estenent acuradament amb el soldador fins
a cobrir el forat; si aquest era molt gran, retallava amb les tisores
un trosset de xapa
de
llauna
que soldava en el mateix a manera de pedaç.
El
treball es cobrava en funció del material i el temps emprat que es
concertava per
endavant,
seguit
d'un regateig.
Aquest
ofici exigia molta precisió i coneixements de càlcul, ja que molts
dels utensilis
s'utilitzaven
per cuinar. Els
llauners van viure una edat d'or durant la primera meitat del
segle
XX, però a partir d'aquí es va anar reduint per la utilització
d'altres materials.
Record
El
llauner que vaig conèixer de petita era molt trempat. Home alt i
robust, rodo de cara i amb pocs cabells, crec que vivia a Sant Boi.
Li agradava fer gresca amb els nens i nenes. Si ens hi acostàvem
feia amb la boca uns sorolls i xiulets semblants a pets, també
mentre esperava una nova feina a vegades cridava: “ Nena... portem
una cassola que li faré un cul com el de la majordona” Nosaltres
al dir això, miràvem a la rectoria, no fos cas que la majordona ho
sentís, ja que amb realitat la majordona tenia el cul molt gros.
Rosa,
maig de 2013
ELS TEUS ULLS (M. N. Prats)
sábado, 29 de junio de 2013
Quan els gelos m’ensarronen
i fan tremolar el meu cor,
i fan tremolar el meu cor,
en el mirall dels teus ulls
sento tot el teu amor.
sento tot el teu amor.
