DEVANEOS (Manuela Llera)

martes, 23 de julio de 2013

                        


 

Ya no me quiero enterar
de cuales son los motivos.
Que llevas de bar en bar
para ahogarlos en el vino.


Si lloras por las esquinas,
no digas que no soy buena.
Son tus locos devaneos
los que coronan tu pena.


Tus vuelos rotos decaen
como aquel pájaro loco.
Que va plegando sus alas
lentamente, poco a poco.


Yo soy la hoja caída
cuando el árbol la desprecia.
Como la ola en la playa
cuando la mar la deshecha.


Pero el viento vigoroso
abanicará mis alas.
Impulsando mis anhelos.
Lograré volar muy alto
destruyendo a mis desvelos.



                          

LO ERES TODO

domingo, 14 de julio de 2013


                LO  ERES  TODO

 

Un paseo pausado, lento, observador,

un cuaderno en la mano,

una pluma y abierto el corazón.

 

El sol en todo lo alto,

un verdor primoroso,

una brisa leve,

todo era hermoso.

 

Piensa y piensa, contempla,

escribe pausado,

escribe a la amada,

lo que el corazón le ha dictado.

 

Y allí estas tú,

dictando en mi sensación,

y allí estabas tú,

premiando en mi imaginación.

una imagen una silueta,

que no podía borrar,

por mucho que intentar decir no.

 

Dentro de tu alma, yo estoy

aunque tu sabes disimular,

vas andando por las calles,

demasiado provocativa,

en mi mente yo no te puedo borrar,

aquel momento nunca jamás,

¿qué te puedo decir si ahí estás?

eres mi musa mi inspiración,

eres mi pluma mi mano,

eres mi creación,

lo eres todo en mi corazón.

EL LLAUNER AMBULANT

sábado, 13 de julio de 2013









Arribava al poble cantussejant, “ El passa llauner, olles, galledes, cubells, per arreglar...
Portava penjada a l'espatlla amb una corretja de cuiro, una caixa de fusta amb les eines i el material. Allà on era requerit improvisava el seu taller.

Jo l'havia vist a la Plaça de l'Església; trucava a la porta de casa i la meva mare li deixava una cadira baixeta de boga, li donava per arreglar a vegades una olla que vessava i, en altres ocasions, una cassola, ja que en aquells temps eren d'alumini o de ferro. Tot seguit, encenia el llum de carbur que el tenia penjat a una nansa llarga de filferro gruixut que la portava ben aferrada a la ma, després descarregava els soldadors de coure i l'estany.

Començava sanejant la part picada del recipient amb una llima basta, fins deixar llustrós i
brillant les vores del forat. Després, de dins d'un pot que portava adossat a un dels costats de la caixa, treia un pinzell impregnat amb acid clorhídric, prèviament rebaixat, diluint- hi trossets de xapa de zinc, i amb el qual humitejava la part sanejada. Amb el soldador net i gairebé roent a una ma, i la barreta d'estany a l'altra, els acostava a la part foradada del atuell, fonent-hi unes gotes d'estany que anava estenent acuradament amb el soldador fins a cobrir el forat; si aquest era molt gran, retallava amb les tisores un trosset de xapa de llauna que soldava en el mateix a manera de pedaç.

El treball es cobrava en funció del material i el temps emprat que es concertava per
endavant, seguit d'un regateig.

Aquest ofici exigia molta precisió i coneixements de càlcul, ja que molts dels utensilis
s'utilitzaven per cuinar. Els llauners van viure una edat d'or durant la primera meitat del
segle XX, però a partir d'aquí es va anar reduint per la utilització d'altres materials.

Record
El llauner que vaig conèixer de petita era molt trempat. Home alt i robust, rodo de cara i amb pocs cabells, crec que vivia a Sant Boi. Li agradava fer gresca amb els nens i nenes. Si ens hi acostàvem feia amb la boca uns sorolls i xiulets semblants a pets, també mentre esperava una nova feina a vegades cridava: “ Nena... portem una cassola que li faré un cul com el de la majordona” Nosaltres al dir això, miràvem a la rectoria, no fos cas que la majordona ho sentís, ja que amb realitat la majordona tenia el cul molt gros.

Rosa, maig de 2013



























Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...