TEMPS DE CRISI - COMMEMORACIONS (Rosa Juncadella)

lunes, 30 de abril de 2012

Als avantpassats els farem homenatge per agrair el seu esforç.

Deixant de banda la crisi i posant imaginació, amb pocs diners es fa molt.

CENT CINQUANTA ANYS DE L'ESGLESIA NOVA
13 de juliol de 1862 a 13 de juliol de 2012

Enguany celebrem amb joia
tres grans esdeveniments,
encara que estem en crisi
cal fer-ne un gran esment.

No fan falta grans despeses,
sí, un munt d'imaginació,
agraint als nostres avis
el seu anhel i ambició.

Recordant molts anys enrere
envoltats de privacions,
hi havia gent amb empenta
que trobaven solucions.

L'església nova començaven
amb moltes dificultats,
la guerra copsà les obres
i diners també en mancaven.

Aquest any fent molts esforços
s'hagut de tornar a arranjar,
esperem que per les festes
tots ho puguem celebrar.

CENT ANYS DE L'ARRIBADA DEL CARRILET
29 de desembre de 1912 a 29 de desembre de 2012

Les diligències i carros
quedaren en segon lloc,
car les vies preparaven
per desfilar-hi els vagons.

M'imagino l'entusiasme
d'un dia tan esperat,
que amb una gran majestat
el carrilet va arribar.

A l'estació de Pallejà,
van penjar-hi unes garlandes,
i tota la gent del poble
l'esperaven fent gatzara.

Tothom volia pujar-hi
gaudint de la novetat
tot pitant i fumejant
s'omplia de vilatans.

CENT ANYS D'AIGUA CORRENT EN EL POBLE de1912 a 2012

A les fonts de bon matí
s'organitzaven les cues,
omplint aigua pel menjar,
per beure i pel bestiar.

També val la pena dir-ho
que s'ho passaven molt bé,
tot fent petà la xerrada
parlant de moda al carrer.

Quan l'aigua baixà de Can Seix
era pura i cristallina,
pel poble va ser un gran bé
i la feina compartida.

Quina joia per les dones
del poble de Pallejà,
deixar cubells i galledes
i no haver de carregar.

Amb els pous d'algunes cases
i pous i sínies pels camps
els pagesos d'aquest poble
horts i camps anaven regant.

Perdoneu si m'he fet pesada
car no podia treure res,
tres avanços en un poble
mereixen això i molt més.

Conjunt de 3 poemes amb els que vaig aconseguir el Primer Premi
Sant Jordi 2012 en el grup F Majors de 50 anys

























GINESTA (Montserrat Nadal)

domingo, 29 de abril de 2012

Ginesta groga, olorosa
que anuncies la calor
i omples el meu cor de joia
amb la teva bona olor.

Quan et miro et veig formosa
i quan t’oloro em fas tornar
aquells records de la infància
quan anava a passejar
per la muntanya amb els pares
i un pom me’n feien portar.

L’agafava fort, amb les meves dues mans .
A la iaia li portava perquè el pogués olorar
i quan el seu nas s’omplia amb tot el teu perfum
la seva cara semblava que se li omplia de llum.

L’emoció que l’embargava sempre la feia plorar,
era de felicitat  i això ens ha d’alegrar.

Ara quan bé el bon temps
i penso que amb ell véns tu,
vaig  corrent a la muntanya.
Ja no n’agafo cap pom,
ja no tic a qui portar-li,
però visc del seu record.

M. N. Prats





COM ANALITZAR UN CONTE

sábado, 28 de abril de 2012

Resum de l'última sessió (26 d'abril 20112):

COM ANALITZAR UN CONTE
La idea principal del conte ha de quedar oculta. S’ha d’anar deduint a través de la lectura i no es desvetllarà fins al final (factor sorpresa).
Les idees secundàries han de servir per reforçar la idea principal.
Sempre hi ha un enigma que esperem veure resolt al final del conte.
El seguit d’accions són el que configuren l’argument de la història.
Una història estarà ben plantejada si satisfà les següents qüestions:
• Qui? (personatges que intervenen. El pes més important de l’acció recau sobre el protagonista principal. Els personatges secundaris són aquells que donen un toc de color a les anècdotes, però no són imprescindibles)
• Què? (els fets de la història)
• On? (l’escenari dels fets. Pot ser descrit o suggerit a través de la història, fins i tot el podem eludir per donar pas a la imaginació del lector)
• Quan? (temps en què es produeixen els fets i la distància que hi ha entre els fets i el moment    de ser narrats)
• Com? (manera com es desenvolupen els fets de la història.
Ha d’haver un seguit de complicacions que donin interès a la història, però sense derivacions innecessàries.
Un desenllaç, que aclareixi les incògnites acumulades, capaç de meravellar el lector i sorprendre’l .
La persona que s’encarrega d’explicar el relat és la veu narrativa i decideix la distància existent amb el fets de la narració. (narrador omniscient, en tercera persona, en primera persona...)
El tema pot ser tractat des de la realitat (crònica) o des de la fantasia. Es pot parlar d’una realitat temàtica des de les dues perspectives, l’únic que canvia és la forma retòrica.
Els diàlegs són útils per fer la història més real,  és on els personatges  prenen posicions davant dels fets.(llenguatge directe)
L’escriptor ha de saber utilitzar el registres adequats a cada situació, això donarà realisme a l’obra. (to i lèxic)
A força de llegir i escriure anirem adquirint el nostre propi segell, el nostre ESTIL
RECORDEM que un conte no ens pot deixar mai indiferents. S’ha de provocar el lector amb certs efectes de sorpresa en els moments oportuns, millor al final de la història. Ho aconseguirem si aquest efecte ve abocat de manera clara, inesperada i contundent per tal de sorprendre. Si no ho aconseguim, estarem al davant d’un altre tipus de text.

(Aurora G.P)

LLOANÇA A LA MEVA MARE (Rosa Juncadella)


                                                             “ Poema enviat al Cel... “
                                                                      Dia de la Mare
                                                   
          
                                                
 Mare, el teu nom era Roser
i del vostre amor en naixien,
set poncelles que es teixien
fruint vostre tarannà sincer.

Amb quatre noies i tres nois,
Déu ens do de goig i  fatigues,
mes en el vostre jardí xiroi,
tots hi  vam viure alegries.

Pare i mare, moltes gràcies
pel nom que em vàreu posar,
amb l’amor i el nom de Rosa,
de molts colors en faig rams.

Avui és la teva festa, mare!
t’envio el meu preuat tresor,
grans poncelles i un poema
plens de tendresa i olor. 
                                               Rosa           

Estimada Amiga 2. Premi Sant Jordi 2012 Categoria D (Eva Bonet)

viernes, 27 de abril de 2012


Estimada amiga

T'escric aquesta carta a la manera antiga, diran ara, perquè trobo que se'n se adonar-nos li hem donat més romanticisme i intimitat aquest medi deixant-lo de banda.

T'ho aclareixo, ja que si be la manera més ràpida i habitual que utilitzem normalment es el mail, avui trobo que aquestes paraules han de ser simplement per a tu, per això he anat a comprar un paper maco, un sobre elegant i amb cura he enganxat el segell corresponent per enviar-te aquesta carta.

Estimada, estimada amiga, germana ja desprès de tant de temps, moments i paraules, et trobo a faltar, però això ja ho saps, trobo a faltar la teva presencia física ja que se que sempre amb pensament estas amb mi.

En aquest dia el somriure de l'enyorança m'acompanya i ara que s'acaba he decidit escriure't per explicar-t'ho.

Com cada matí m'he aixecat i he arreglat als nens, el gran cada vegada es més un home, com et deia, també he fet els llits, he possat rentadores, escombrat i tot el reste, com veus res d'especial i després per fi, he trobat un moment per endreça aquells papers que deixem en el calaix desastre que tots tenim a casa, i de sobte he trobat una fotografia que la veritat no se ni com a arribat allà, era una foto de... no se, diguem uns quants anys per això de no espantar-nos, però segur que més de quinze o vint o...,i mira per on sortíem les dues, em sembla que va ser l'ultim curs al col-legi, anàvem amb l'uniforme posat, ho recordes,ha ha ha ha, aquell que a l'estiu ens feia morir-nos de calor i a l'hivern no servia pràcticament de res, blau marí, i camisa blanca, quina cara de monges teníem les dues, amb la brillantor als ulls de qui té tots els somnis per complir, totes les esperances intactes i l'ingenuïtat per bandera, estem agafades per l'espatlla amb les motxilles penjades i rient com descosides.

Recordo que m'explicaves que tindries una nena, i mira ja la tens, i el nen pobret no ens oblidem d'ell, i jo sempre que els meus fills serien nens i aquí estan ja, imaginàvem que farien parella i així d'aquesta manera seriem família oficial, estava clar que no necessitàvem a ningú per seguir unides gràcies a Deu.

Han passat els anys i els nostres camins van senyalar direccions diferents, les responsabilitats socials, laborals i familiars no ens han deixat esta juntes el temps que ens hagués agradat compartir, per aquest motiu els moments que ens vam poder retrobar han estat tan especials i curts. Tantes coses per explicar-nos, encara que amb aquesta estranya connexió personal que tenim en mitges paraules ja ens entenem, hi al pensar amb això veig la sort que tinc de tenir algú amb qui parlar de tot sense tenir por de res.

Escolta!, saps què? miro la foto i vaja! no estem tan malament desprès de tants anys, uns quilets mes si, sobretot jo, però ja saps que la meva guerra particular contra l'all-i-oli sempre l'he perdut, m'agrada massa.

Ara tinc la fotografia davant, demà compraré un marc bonic i l'emmarcaré per posar-la al costat de les altres fotos que tinc repartides per casa de la família, perquè tu ets també la meva família.

Mirant per la finestra de casa meva es pot veure com la primavera arriba a grans passos espero que tu allà on estiguis puguis veure-la també amb mi.

Estimada amiga, estimada amistat compartida, se que ens tornarem a veure, però pel moment aquest gran petó allà on siguis.

Sempre juntes,

29/04 - Entrevistas Carmen J. Huertas - AVUI ES DIUMENGE


Carmen J. Huertas - Los Lunes son siempre malos

Este próximo Domingo 29/04, podremos conocer más sobre esta escritora ya que podremos oir la entrevista que le realizará nuestro compañero Jordi Izquierdo, no dejeis de escucharla a partir de las 12 del mediodía a través de AVUI ES DIUMENGE en facebook o sintonizando el dial 107,8 fm



Concurs Literari Sant Jordi 2012 Pallejà








 
 
 


Posted by Picasa

LILÀ FLORIT (Rosa Juncadella)

jueves, 26 de abril de 2012

         OH BONIC LILÀ FLORIT 

       QUE PERFUMES TOT L'AMBIENT

     SOLS FLOREIXES UN COP A L'ANY

   PERÒ ET GAUDIM INTENSAMENT.

 ROSA






                                     

L´ESTEL FUGAÇ (Sara Avellaneda)

miércoles, 25 de abril de 2012


PREMIO SANT JORDI 2012    23/04/2012  EN MI PUEBLO PALLEJÀ.


Dedicada a todas aquellas personas que padezcan esta enfermedad y en especial a mi yaya Paquita, la que me ha criado, y la que me lo ha dado todo en la vida, a parte de mi familia, y algunos amigos, y sin olvidar a la profe del club de escritores de Pallejà y mis compañeros.
Os quiero muchisimo.

L´ESTEL FUGAÇ

En un racó de la sala es troba la Maria, asseguda, mirant l´infinit.
M´enrecordo d´uns jardins plens de boniques i oloroses flors, de grans arbres, molts alts, plens
d´ocells que cantàven una bonica melodia... encara puc olorar l´ambient... i em venen records de tot allò que vaig sentir, i vaig veure... però no se on vaig veure tot això, ni quan, ni amb qui.
Ara, que havia arrivat en Josep de tallar fusta per la llar de foc, la Maria es distreu de les seves visions, i li pregunta:
  • Josep, te´n recordes on hi havien aquells arbres tan grans, aquells jardins plens de flors, i...
    ja no se que anava a dir... te´n recordes en quin lloc? I quan va ser?
    En Josep, mira a la Maria, amb el cor desfet, i li contesta...esbozant un somriure
  • I tant que m´enrecordo!, son els Jardins del Restaurant on vam celebrar els nostres 25 anys de noces!...
    En Josep, no va voler preguntar-li si se´n recordava, per que inevitablement la Maria, no
    s´enrecordaba ja de moltísimes coses, només de coses puntuals, i de forma molt efímera.
La Maria, va fer un gest d´iincredulitat, i va seguir amb la mirada fixa, i perduda a l´infinit del que ara era el seu món.
En Josep, va tenir que marxar del saló, i amagant-se darrera d´una porta, mossegant-se el puny dret, d´impotència, mentre plorava desesperadament, va recordar quan els metges van començar a detectar-li a la seva esposa, Alzheimer, a la edat de 50 anys, tenint ara 60.
Maria, era massa gran per la edat que tenia, va anar envellint de manera tan accelerada, que en Josep no volia apartar-se del seu costat, perque semblava que un dia o un altre la Maria, se li aniria per sempre. Tampoc podia deixar-la gaire temps sola, per que per exemple, sortia i després no sabia on estava. En Josep, tenia que tenir cura de deixar, només, la porta del jardí oberta, per que d´aquí no podía marxar, però per ell tot això era extremadament dur...

La Maria tornava a cridar a en Josep, i ell ja calmat, torna al saló, on ella, l´esperava impacient per preguntar-li on estava l´album de fotografies de la familia, que l´havia estat buscant pero que no el trobava... La cara de sorpresa d´en Josep, va ser espectacular, per que la Maria va fer una cosa, que mai, fins ara havia fet... Al tornar al saló... En Josep, mira que quasi bé tots els llibres de les estanteries estáven al terra, esparcits,... encara amb el cor encongit, pero amb un somriure a la boca, en Josep, li dóna un petò a la galta a la seva dona, i li dóna l´álbum familiar... Sense deixar de mirar el terra, mentre recollia tot el que la Maria havia desendressat, en Josep recorda com era ella abans i com eren tots dos. Pero, pel Josep, la seva esposa, era la més meravellosa de tot el món, i encara quan la mirava podía imaginar-se el seu cabell arrissat i llarg de color negre, els seus grans ulls verds, la seva boqueta de pinyó, y aquelles curves que des de el primer moment que la va veure el van cautivar... ell pensava, que si tot això, ella ho va ser, encara ho era... i per ell, era la seva vida...
En aquell moment, just quan en Josep, ja fatigat pels anys, i per la feinada de possar en ordre tots els llibres, va escoltar la porta del carrer. Era la seva filla, amb el seu net.
La Claudia i en Ferran, van entrar fins al saló, per que inevitablement van sentir soroll allà.
En Ferran, com un boig, va tirar-se damunt del seu avi, i li va donar una gran abraçada, tot seguit, li va donar un petò molt fort a la seva iaia Maria.
En Ferran, encara era petit per entendre o explicar-li que li passava a la seva iaia, que a vegades no el coneixia, o bé, el cridava per un altre nom. Ell només tenia 4 anyets. Pero la Claudia, també era una de les que ho passava pitjor...
  • Hola Papa, hola Mare...
  • Hola filla! - li va dir en Josep-
  • Mare?
  • Ai, filla! Perdona, però es que estava entretinguda amb aquest album que he agafat, i no te he escoltat, perdona... Com va la feina?
  • Ara vinc de la feina, hi ha moltíssima feina, mare!
  • I en Carles? Fa temps que no bé!
  • Es que té encara més feina que jo, hi viatja moltíssim mare... ja li diré que vingui, vale?
  • Vale filla... vine, dóna´m una altra abraçada forta, t´estimo tant filla...
    La Claudia, va marxar apressuradament del costat de la seva mare, per que ja li brotaven les llágrimes...
  • On vas, tan a corre cuita!
  • Vaig a veure que fa en Ferran mare, que está amb el pare, ara vinc...
  • Vale. I va somriure alegrement.
La Claudia, li va comentar al seu pare, que l´ha tingut que mentir com cada dia, a la seva mare, per que ni te feina ja, ni tampoc está ja amb en Carles, el pare del seu fill, ja que está en trámits de divorci... no vol, donar-li preocupacions a la seva Mare.
En Josep, posa la mà a l´esquena de la seva filla, i l´agafa en una abraçada tan tendre com mai la Claudial´havia sentit , i li va dir:
  • Claudia, això es molt dur, però tenim que passar-ho, i passar-ho el millor possible... tú ets la nostra única filla, i tant tú, com aquest angelet, ens ompliu la casa d´alegria, si tú caus, jo també cauré... pensa que la teva mare, tot i que moltes vegades no coneix al Ferran, o bé pregunta coses que no vénen al cas, ...etc Si que hi ha moments que ens coneix, i se´n recorda d´algunes coses, i sinò per això estem nosaltres aquí... per tornar-li la memória que molts cops, i cada vegada més sovint, marxa.
    Tenim molta sort, de tenir-te a casa amb nosaltres, i se que estás patint moltíssim, però hem de ser forts, per ella...
    La Claudia, retenint-se el plor, per que tenia al seu fill al costat, berenant l´entrepá que li havia fet el seu avi, va estrènyer al seu pare tan fort com va poder contra el seu pit, i li va prometre que mai els deixaria sols.

En aquell moment, mentre nét i avi, parlàvem de l´escola, la Claudia, va anar a mirar
l´álbum de fotografies amb la seva mare...
I com si no s´apropés ningú, la Maria estusiasmada, miraba foto per foto...
Quan va arribar la Claudia, i va seure al costat de la Maria, va veure com a la seva mare, li queien dos llágrimes... i per sorpresa de la Claudia, era mirant, justament les dues págines de l´album, on apareixien, el seu propi casament, el naixement de la Claudia, i en Ferran quan era encara més petit...
I assenyalant amb el dit, i com un acte de magia, li va dir a la seva filla, qui eren els qui estàven a cada una de les fotografies...
La Claudia, aquest esdeveniment li va donar força, i amb els ulls plens de llágrimes.
li va passar el seu braç per sota del de la seva mare...
Amb l´intent d immovilitzar aquell moment únic que mai es va donar durant aquell període de 10 anys.
I així veiem, a la Claudia i a la Maria, filla i mare, mig plorant, mig somrient, en mig d´un gran saló, assegudes en el punt mig d´un sofá vell, i amb un album de fotografies entre les mans, abans només agafat per la Maria, i ara per totes dues, com si fossin una de sóla, recordant tot allò que per la persona que li va donar la vida, semblava oblidat per sempre. Un moment mágic, un moment per gaudir, un moment per mai oblidar.

Sara

LES ROSES PER SANT JORDI (Rosa Juncadella)






De les flors del meu jardí,
amb fascinen molt les roses,
tenen colors de setí
i perfum, d’amor de dones.

Les blanques, son la puresa
d’una nena amb tot l’encant,
emmirallen amb bellesa,
el candor que té l’infant.

Les de color groc, son fines,
cada dia van creixent,
amb passos lents com les nines,
s’atansen prop de la gent.

EI color rosa claret,
fa lloança a la vida,
amb tendresa, fruita i llet
creix i es fa gran la nina.

En el color rosa groc,
l’amor ja va trobant lloc,
mira, busca, s’apassiona,
plora, riu i acarona...

Ai! el color rosa fort,
és l’amor que s’ha fet gran,
i el seu millor conhort,
és viure prop de l’amant.

Oh! en el vermell setinat,
tot l’amor hi ha quallat
i treballa nit i dia
per fer gran una família.

Bell ets, vermell de vellut!
tens fortalesa, riquesa,
has fornit tota tendresa
i mai l’olor tu has perdut.
Rosa  

                                     

DÍA DE SANT JORDI (Manuela Llera)

lunes, 23 de abril de 2012


                                        
Hoy es el día de Sant Jordi,
día de mis dos pasiones:
un libro y una rosa,
rosas de vivos colores.
La rosa a mí me cautiva
por su hermosura y olor,
si la tengo entre mis manos
de placer, me da dolor.
Si es roja, pasión y fuego,
su fragancia es singular.
Se entristece mi alma
si se empieza a marchitar.
El libro porque me cuenta
relatos de larga historia,
yo me introduzco en sus páginas
y lo exprimo en mi memoria.
En esas noches de insomnios
cuando mis ideas fluyen,
son esas que me hacen daño
son de un pasado que huye.
Y hurgando entre mis libros,
en sus páginas dormidas,
yo me hundo entre las letras
ellas controlan mi huida.
Cuando mi rosa agoniza
y sus pétalos deshoja,
es mi libro entre sus página
uno a uno, los aloja.
Impregnándolos de letras
en sus cálidos arrullos
dulces sueños los cobija
en su lecho de murmullos.


Mamuela Llera Ramos                                          

Suggeriments per escriure un bon conte

sábado, 21 de abril de 2012


Suggeriments per escriure un bon conte:
• Llegirem els bons autors i intentarem no imitar-los, però ho farem si la influència és massa forta. A la llarga sorgirà el nostre estil.
• No desestimem els nostres escrits, estimem-los, mimem-los i millorem-los.
• Pensem, abans d’escriure, cap a on volem anar i què volem aconseguir.
• Les tres primeres línies tenen tanta importància com les tres últimes.
• Expressem amb exactitud el que volem dir. Si cerquem el substantiu precís, no ens caldrà un qualificatiu.
• No adjectivem si no hi ha necessitat.
• Pensem que un conte és una novel•la sense superfluïtats. Per tant, cal portar els personatges per un camí traçat fins que arribin al seu destí, sense fer cap volta inútil per no abusar del lector.
• Relatem pensant només en els nostres personatges, com si nosaltres en forméssim part de la història.

BONA FEINA

Aurora Giménez

Autors


Els autors: Poe, Maupassant, Kipling i Txekhov són considerats els millors conreadors de contes de la literatura universal, però cal conèixer els autors de casa nostra que també han dedicat pàgines a aquest gènere: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Víctor Català, Quim Monzó...

EL CONTE LITERARI 1a part

viernes, 20 de abril de 2012


El conte, en realitat, es compon de dues històries:
- Una superficial que té la missió d’anar encaminant el lector cap a una  segona història més profunda i oculta, la veritable història.
- Aquesta veritable història ha de tenir la màxima intensitat possible, creant un efecte sorpresa.
Cal no confondre el conte amb altres relats que gaudeixen de més llibertats: narracions sobre experiències, viatges, cròniques o textos descriptius (retrats).

Si llegim el conte de Poe, El retrat oval, veurem aquestes dues parts molt ben diferenciades: la primera part té el propòsit de recrear una atmosfera emocional que prepari el lector per a la segona part, on s’explica la història del quadre.

El llenguatge culte i les descripcions barroques fan de la narració un conte gòtic.

(continuarà)

Aurora Giménez

CARTA DE AMOR (Puri Marmol)



Amor mío: Cuando llegue el momento de mi partida.

Quiero que acaricies mi cuerpo caliente y vivo.

Que mis manos, puedan tocar tu cuerpo desnudo.

Píntate los labios de ese color de carmín que tanto te apasiona.

Pon me y ponte, nuestros perfumes favoritos” sé generoso” estos frascos no

los volveremos a usar.

Abre las ventanas de par en par, que la luna bañe nuestra última noche.

¡Es esta nuestra última cita!

Debes marcharte, antes del amanecer, mucho antes de que mi cuerpo se enfríe.

Jugábamos a ser amantes hace unos días ¿Recuerdas?

Hoy te ruego amor mío. Que cuando llegue el momento, juegues a nuestro juego;

Pero ya no vuelvas.

Mi alma y mi amor, se irán contigo.

Olvida mi despojo frío; Son eso, solo despojos. Obligados a seguir un ritual social.

“Que otros honren mis cenizas”

Amor mío…Esto es entre tú y yo.

Vete con mi último calor, a una cumbre serena, donde te lleve el viento.

En un manantial de aguas cristalinas (báñate)

El agua se impregnará por última vez de ti y de mi inconfundible esencia.

Esa agua que regará las plantas de la rivera, y bajará cantando mi final.

El final de nuestro amor.

Adiós mi amor

Vive

Vive por mí.
                                 Puri Marmol

MONÒLEG EL CALÇAT (Rosa Juncadella)




Sempre em mires i em remires,
veig que t'agraden els meus colors,
a l'hivern soc marro, gris i negre,
al començar l'estiu, faig resplendor!

Els meus ulls sempre estan oberts
i et pregunto, perquè no em vols?
Veig que em contestes pensativa;
tornaré un altre dia, si Deu vol!

Jo passo els dies esperant-te,
i tu no em fas ni un xic de cas,
desitjo constantment lligar-me
i en tot moment passes de llarg.

Vols explicar-me d'una vegada,
perquè no et decideixes per mi?
Deixa aviat de inquietar-me,
no veus, que em faig un tip de patir?


-Ai fillet, si tu em coneguessis,
aviat ho tindríem aclarit,
parlaries amb el teu fabricant
i de bon grat ho faria per mi.

Em mires poc quan jo camino,
i no veus que et trepitjo malament?
Està clar, estàs a la vitrina,
no detectes el meu calçat tant vell!

Els teus ullets si que els estimo,
perquè subjecten be els meus peus,
però em falta un xic d'amplada,
per fer més feliç el meu passeig.


Rosa juncadella








Normal, Vida, Amor (Eva Bonet)

jueves, 19 de abril de 2012

La palabra normal no define nada,

¿Qué es normal? ¿Para quién? ¿En que momento?

La normalidad es un conjunto de factores ambientales, sociales, culturales, incluso físicos dependiendo del lugar del mundo donde te encuentres.

Entonces que es normal,

Lo normal es ver sonreír a un niño, lo normal es disfrutar con la brisa cálida de un atardecer en verano, lo normal es sentir la lluvia en tu cara como cae y renace la montaña, lo normal es levantarse pensando otro día para empezar o continuar, otra oportunidad para seguir, lo normal es sentir y aprender, lo normal es luchar por lo que uno ama y valorarlo, lo normal es aprovechar los instantes de alegría que se nos conceden, lo normal es vivir.

Lo normal es verte crecer alegre y sonreir contigo, lo normal es llorar si no eres feliz y sufrir con tus tristezas, lo normal es querer que tengas lo que desees y sepas disfrutar de ello, lo normal es amarte, lo realmente maravilloso es que tú también me quieras.

Normal, Vida, Amor (Eva Bonet)

La palabra normal no define nada,

¿Qué es normal? ¿Para quién? ¿En que momento?

La normalidad es un conjunto de factores ambientales, sociales, culturales, incluso físicos dependiendo del lugar del mundo donde te encuentres.

Entonces que es normal,

Lo normal es ver sonreír a un niño, lo normal es disfrutar con la brisa cálida de un atardecer en verano, lo normal es sentir la lluvia en tu cara como cae y renace la montaña, lo normal es levantarse pensando otro día para empezar o continuar, otra oportunidad para seguir, lo normal es sentir y aprender, lo normal es luchar por lo que uno ama y valorarlo, lo normal es aprovechar los instantes de alegría que se nos conceden, lo normal es vivir.

Lo normal es verte crecer alegre y sonreir contigo, lo normal es llorar si no eres feliz y sufrir con tus tristezas, lo normal es querer que tengas lo que desees y sepas disfrutar de ello, lo normal es amarte, lo realmente maravilloso es que tú también me quieras.

ABRAZOS (Montserrat Nadal)

miércoles, 18 de abril de 2012

Comedido debo ser
expresando sentimientos,
por qué no todos comprenden
lo que siento en mis adentros.
Si los abrazos son fuertes…
Malas interpretaciones.
Si son flojos... Se miran con malos ojos.
No sé cómo deben ser,
si un abrazo es solo eso.
De amor o de respeto,
de cariño o de deseo.
Un abrazo debe ser
cómo lo siente su dueño
                                                     M. N. Prats


La Gosseta (Montserrat Nadal)

sábado, 14 de abril de 2012

Aquest soroll?... Ah si, la gosseta amb la cua donant cops al radiador, quina hora deu ser? Segur que un quart de deu com cada dia. Té un despertador a la panxa, és l’hora del seu esmorzar.
- Ja em llevo, ja em llevo. Ostres! Quin fred!
Les sabatilles, on son les sabatilles?
Els radiadors son freds, com s’hagi apagat la caldera anem llestos, mira que li vaig dir que vigilés el gasoil per si en teníem d’encarregar però, com sempre, si no faig jo les coses, no les fa ningú.
No se que faig obrint la dutxa, sóc beneita, és que em vull dutxar amb aigua freda? Amb ho fredolica que sóc, que fins i tot a l’estiu poso el calefactor. Com se m’acut?
Oh, pobreta! M’oblidava de la gosseta, amb la gana que té pel matí.
On és el sac del menjar? Tampoc hi ha menjar de gos? Si vaig deixar una nota a la nevera perquè l’anessin a comprar! I la nota, on està? Mira, al lloc on la vaig deixar, quan arribin em sentiran. Doncs res, un rosegó de pa i va que xuta, desprès aniré a comprar. A comprar i amb quins diners si ahir nit em va dir que no li havien ingressat la nòmina!  Pobre gosseta, que pobre gosseta! I jo què? Que tampoc tinc llet! La nevera és ben buida, no sé que esmorzaré... Un suc de taronja si, penso que me’l podré fer. Ni taronges han deixat aquesta trepa! A veure el congelador? Oh, que bé!  Unes costelletes de porc, faré uns fideus a la cassola. No, crec que els vaig acabar diumenge per a la fideuà; doncs amb arròs, que d’això no en manca mai, a casa. On he deixat la costella? Juraria que la he deixat sobre el marbre. On és la gosseta? Si no me la podia treure del damunt en tota aquesta estona! Kitty, Kitty! Que vols un rosegó de pa? Que estrany no bé.
Amb aquest cap dec haver tornat a posar la costella al congelador. No aquí no hi és... Que du, la Kitty, a boca? Kitty!
Qui et va parir!
                                                                                       M. N. Prats

Resum classe 12 d'abril 2012

viernes, 13 de abril de 2012

(De la classe d'ahir, 12 d'abril 2012)
EL RESUM
Consisteix a extreure la idea principal d’un text. Per aconseguir-ho cal ometre les informacions supèrflues (descripcions, exemples...)
S’utilitzarà únicament la informació que és essencial.
El títol pot ser una bona pista.
MÈTODE
1 Llegir i entendre el text en la seva totalitat.
2 Identificar les seves parts.
3 Anotar (al marge) la informació essencial.
4 Refer el text amb paraules pròpies.
La millor manera d'aprendre-ho és practicant. ÀNIM!

Aurora Giménez

EN BUSCA DE LA FELICIDAD (Sara Avellaneda)





Recuerdo los buenos momentos, para poder vivir en este presente que me lleva hacia la incertidumbre de mi vida, y sobretodo hacia la incertidumbre de las vidas de los que más quiero, y que influyen en la mía por mucho que yo no quisiera.
Quisiera poder observar a mi alrededor, aquellas sonrisas sinceras, aquellos tiempos donde el vivir parecía sueño, y no, como ahora, que soñamos con poder vivir, y vivir decentemente y sin penurias, que llevan al extremo de la desesperación a tantas y tantas familias, como corazones exhaustos por la fatiga de seguir luchando en un país donde la degradación de la sociedad es tan patente como el no saber si habrá algo que echarse a la boca mañana, porque ya no hacemos planes de 1 semana, hacemos vida del día que vivimos, o que intentamos vivir, del mañana, de 1 semana, y como mucho de dos, o tres, pero ya no más.
Ya no existen los planes de futuro, sí existen las raciones de comida, las depresiones, la ansiedad, el insomnio, el mal humor, que a veces pagamos con quienes menos culpa tienen, o con nosotros mismos, entrando en círculo viciosos de todas las maneras imaginables e inimaginables, y sin poder recurrir a un buen psicólogo, porque el dinero que nos cobra este psicólogo, lo necesitamos para comer.
Mundo capitalista, si no tienes dinero, si no tienes estudios, si eres mayor de 30 años, si eres mujer con pensamientos de procrear o con niños pequeños, etc. Tienes muchas probabilidades de estar en esa cola inmensa y que cada vez crece más que se llama INEM, la gran empresa Española de la actualidad, la que más gente tiene, y donde más posibilidades hay de entrar a medida que se van haciendo ajustes... Estas personas, acuden esperando hacer realidad un sueño, que debería ser un derecho, el de encontrar y tener un trabajo para poder subsistir, o bien el de poder seguir cobrando muchos de ellos, los 426 euros que dan a muchísimas personas de ayuda, mientras recorren el camino de vuelta hacia las casas que un día dejaron, para formar su propio hogar, con su propia familia y su propia vida, si señores y señoras, volvemos a Casa de los Padres, provocado en su gran mayoría por eso que llamamos deshaucios por impago, mientras que tienes que seguir pagando el que era tu piso, aunque no sigas en él...Bueno, y si hubiera podido pagarlo ¿ no me hubiera quedado? En que mundo estamos viviendo...
¿ Dónde están los letreritos que tenían algunas entidades bancarias, que exponían que te dejaban dejar de pagar durante 6 meses aproximadamente si te quedabas en el paro, o te daban facilidades de pago ? ¡ Han desaparecido ! Mientras que la mayoría de la población al ver que recibían con los brazos abiertos sus peticiones de créditos, etc se han metido hasta los ojos... y ahora ¿ qué ?
España, se muere, por no decir que está muerta.
En todos los sentidos, económicamente, y lo más importante, al menos bajo mi punto de vista y parecer, la sociedad de España se está muriendo por segundos... psicológicamente ya no puede más.
Pobreza, violencia, depresiones, suicidios, manifestaciones como último recurso, explotación, creación de ghetos, emigración hacia otros países,...
¿ Hacia dónde vamos ?
Es cierto que hay muchos que viven muy bien, pero la gran mayoría ¡ NO ! Y lo más preocupante, es que la única salida que ven muchas familias es pedir, ya sea a la Asistenta Social, que tampoco es que a veces de muchas respuestas satisfactorias, pedir en la calle, o ya recurrir a familiares para ver si al menos les pueden echar una mano a la hora de llenar la nevera.
Mientras el camino hacia la felicidad y la esperanza se aleja, nadie, absolutamente nadie, nos da palabras alentadoras de que habrá un día en que todo, aunque sea poco a poco, por que todo esto, no se puede arreglar de hoy para mañana, se solucione. No creemos ya a nadie, porque no vemos NADA factible, palpable, discursos cercanos al pueblo, donde la información que nos llega sea total, y no solo una cuarta parte, que ni nos la creemos a estas alturas. No somos tontos, haber si se dan cuenta ya de una vez, sabemos, porque lo vivimos ahora en nuestras carnes, que no saben ni que hacer, ni por donde tirar...
No deben crear un mundo de falsas expectativas por que lo único que hacen es hacer más daño, a personas que están llenas de llagas políticas.
Y tan solo esto, para conseguir subirse a un púlpito, que les da un cierto poder, pero no más credibilidad, ni tampoco para todos ellos, menos calentamientos de cabeza, nos suponemos...
Dando estos discursos tan alentadores, para ganar votos, solo se marcan de primeras y posiblemente un triunfo que posiblemente y yo lo creo con certeza, que de segundas será una derrota a su propia imagen como persona, como partido y sus ideales y/o valores.
Deben trabajar: la humildad, la modestia, la honradez, la seriedad en el trabajo, la capacidad de tomar decisiones, etc pero sobretodo el RESPETO, hacia todos nosotros, personas que parecemos simples marionetas, que solo tienen voz y voto, una vez cada cuatro años... porque tampoco podemos reivindicar de manera pacífica y alzar nuestras voces, sin padecer los duros golpes de una represión enmascarada por lo que llaman “ los de arriba “ Democracia.
Recuerdo cuando las palabras de un político, nos llegaba a nuestros oídos como si de una música celestial se tratase. Que incluso, nos hacía creer aquello que nos decía, por que él mismo estaba seguro de que era posible conseguirlo, no escondía un lado oscuro en sus discursos, de la improbabilidad, porque si lo había posiblemente lo decía. Pero... en aquellos tiempos la gente era feliz, España, era rica, y cuando digo rica no me refiero solo a la economía, me refiero a rica en felicidad.
Hoy en día, yo veo a España como una Península gris, donde todos los edificios son grises, las calles son grises, y todo, absolutamente todo, es grisáceo... y donde la mayoría de la gente, padece el Síndrome de la Inexpresibidad, o lo que es peor, el Síndrome de la Tristeza permanente.
La verdad, no quiero imaginar hacia donde vamos, siendo con estas palabras mismas, realmente fatalista, o realmente realista, ya no lo se, pero si no fuera porque el ser humano, muchos de ellos, tienen la virtud de ser generosos, muchos no podríamos seguir con la vida.
Y saben, lo peor de todo esto, es que anulan a personas, que gozaban de espíritu de lucha, de ser emprendedores, y los convierten en personas, que a veces piensan que para que van a seguir levantándose cada día ¿ hacia dónde van ? ¿ Hacia dónde tiran ?
Actualmente debes ser tan fuerte psicológicamente, como para no dejar que te hagan perder la dignidad, y muchos otros valores, que no nos podrán arrebatar ni las condiciones, ni otros u otros seres humanos, ya sean de superior o igual rango dentro de las escalas sociales u económicas.
Así, que propongo: Mantener la cabeza bien alta, así como otras virtudes, para seguir siendo dignos, y así poder seguir creyendo en nosotros mismos y mantener el tipo, siguiendo siendo fuertes psicológicamente, y de corazón, al igual que de creencias. Porque la batalla de la vida, es la batalla que debemos ganar, porque estamos preparados para ello, por mucho que a veces la oscuridad más tremenda nos invada.
Estoy segura, que si uno a uno empezamos, a dar un paso hacia el frente, una gran multitud nos seguirá para luchar, hacia lo que un día perdimos, LA FELICIDAD.

SARA

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...