UNA TARDA AL CINEMA (Montserrat Nadal Prats)

Esperàvem amb il·lusió l’inauguració d’aquella pel·lícula, n’haviem sentit molt bones critiques i frisàvem per gaudir del seu contingut.

Havíem pres les entrades de la primera sessió i ens vam posar a la cua, una cua llarguíssima.

Quan ja quedava poc perquè s’obrissin les portes, a en Joan se li va afluixar la bufeta i  vam haver d’anar al lavabo a corre cuita “demanant sisplau a la senyora que estava al nostre darrere, que per favor ens guardés la cua”.

Quan vam tornar, ja havien obert i la senyora del nostre darrere ja no hi era, així és que ens vam haver de posar a la cua de nou, al final de tot, amb els nervis a flor de pell.

L’espera és feia eterna, aquella cua semblava que no acabaria mai d’arribar a la porta d’entrada.

En Joan va recordar que no teníem rosetes i és clar, sense rosetes no es pot entrar al cinema, així és, que vam anar a comprar-ne.

A quina mala hora vam recordar que no teníem rosetes, la cua per comprar-les encara era més llarga que la d’entrar a la sala, però... Se n’havien de comprar.

Al tornar, la cua havia desaparegut i amb un sospir de satisfacció vaig tirar ma del moneder on havia posat les entrades, per donar-li al empleat “que amb un somriure sarcàstic, amb lo cares que són, va i te les trenca als teus morros, que tu penses: Si pogués t’agafava del coll”. Dons bé, busca que buscaràs, regira que regiraràs, les entrades no apareixien per enlloc i quan ja estava atacada, a punt de plorar, en Joan que em mirava tot estranyat amb la mà estesa va dir:

-Iaia, va, té, agafa’m les entrades que aquest senyor espera.