Felicitat Eterna

CONTE

Felicitat eterna (Aurora Giménez Padilla)

Va morir en un dia clar i assolellat del mes d’agost i va decidir anar cap amunt. Sempre havia pensat d’anar al cel un cop hagués arribat el final d’aquest camí de llàgrimes.

En anar avançant  cap amunt, la pel·lícula de la seva vida li passà pel cervell ràpidament:

Els primers anys van transcórrer més o menys feliços i innocents, com els de tots els nens de la mateixa classe social, sexe i lloc de naixement. Durant l’adolescència va començar a fer-se el gallet amb les noies i a utilitzar jocs no massa ortodoxes per tal d’aconseguir els capricis que els pares es resistien a donar-li. Va ser mediocre en els estudis i aconseguí acabar la carrera a força de copiades i tripijocs. Es va fer ric a còpia de mentides i cops de colze. Això sí, treballava a tota hora. La feina no li permetia dedicar-se a la família i a penes passava per casa per veure els fills i la dona que portava la llar amb pulcritud i saviesa. Els tres fills van anar creixent a recer de l’amor d’una mare abnegada i entregada, que no escatimava cap sacrifici perquè als nois no els manqués la felicitat que ella no tenia. La malaltia que el va dur a la tomba va acabar de mortificar aquella dona que no l’abandonà ni un sol segon, fent que la poca existència que li quedava fos el més còmoda i feliç possible. Fins i tot els fills, instruïts i educats per la sol·lícita mare, van acompanyar el pare fins a l’últim sospir de la vida.

Tot això anava pensant l’home camí del cel, quan de sobte es va aturar per reflexionar i fer allò que els jesuïtes en deien examen de conciencia. De sobte va veure que en tota la seva vida no havia fet res per  ningú, ni  pels seus pares, ni per la seva dona i, el que és pitjor, ni pels seus fills que tan bé l’havien tractat. Es va adonar que havia perjudicat molta gent per poder anar pujant esglaons a la feina a costa dels companys i amics que l’havien apreciat. Es va entristir en veure que mai no havia prodigat carícies ni paraules amables a aquells a qui l’estimaven malgrat el seu tarannà. Va arribar a la conclusió que la seva vida va  ser un fracàs autèntic, que no va saber gaudir-la i que estava buit. No tenia res per oferir.

Veient que entre els justos no tindria cabuda, va decidir girar cua i cercar un lloc on poder viure l’eternitat sense molestar gaire, a prop dels seus per si podia donar un cop de mà quan anessin mal dades. Primer va  decidir quedar-se al castell de la seva població, per allò de que un fantasma dóna prestigi i categoria a un edifici antic. Amb el temps, però, va canviar d’opinió i decidí mudar-se a un castell restaurat, molt més  confortable i, sobretot, distret, ja que als estius hi acudia gent guapa per gaudir dels concerts que se celebraven a la fresca. Així va ser com aconseguí la felicitat eterna.