El dia a la feina havia estat esgotador, sols pensava en tornar a casa per retrobar-me amb ella. Quan vaig arribar, estava asseguda al sofà. Portava posada la bata que li vaig regalar pel seu sant i unes sabatilles de la Minnie Mousse que li donaven aquell aspecte infantil que tant m’agradava. Els cabells li relliscaven per damunt les espatlles, les mans li descansaven sobre la falda; en veure-la així, em vaig sentir l’home més feliç del món.
Li vaig parlar a cau d’orella però no em sentia, dormia profundament.
Li vaig fer un petó al front amb suavitat i tot d’una es va despertar. Dolçament va obrir els ulls i em va mirar amb un somriure de satisfacció.
Vaig obrir la finestra perquè entres la claror i al mirar-la, semblava que hagués plorat.
Li vaig oferir les mans perquè s’alcés. Es va aixecar a poc a poc i va mantenir-se en peu durant uns instants i abans de que la pogués abraçar i preguntar-li que li passava, sobtadament va caure a terra com un sac, no vaig poder subjectar-la.
La vaig agafar a coll i amb suavitat, la vaig col·locar sobre el llit; ja havia tornat en sí i em mirava espantada, li vaig fer un somriure i un petó perquè es calmés i vaig anar a trucar immediatament a l’ambulància, que, en 15 minuts, ja era a casa.
Vam anar a l’hospital agafats de la ma durant tot el trajecte.
Ara es recupera. Els metges han dit que sols necessita una mica de repòs, els trigèmins esgoten molt.
M’he agafat unes petites vacances perquè no penso moure’m del seu costat fins que no estigui més recuperada.
En un parell de dies li donaran l’alta i tornarem a casa. Estem fent plans per d’aquí a 7 mesos quan arribi la primavera i amb ella...
M. N. Prats
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gràcies pel teu comentari, la teva opinió ens interessa
Gracias por tu comentario, tu opinión nos interesa