UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA (Aurora Giménez)

miércoles, 16 de noviembre de 2011

La Júlia va aparcar davant del mas. Un cel encès, per part de ponent, tenyia les aigües del llac; a l’altra banda, darrere de la gran casa, les muntanyes començaven a enfosquir-se. La dona va sortir del vehicle i va dirigir la mirada cap al gran edifici fortificat. Damunt de la volta de la porta es podia llegir la data: 1580. Més avall, l’escut de la família, amb una olivera esculpida a la pedra, donava la benvinguda al visitant.
Després d’una llarga estona, va girar l’esguard cap a les aigües, cada cop més fosques, i va veure la figura d’un home alt i molt corpulent. Estava d’esquena a la casa, embadalit, com petrificat, com si no es volgués perdre l’últim raig de sol que es fonia sota l’aigua. Només el moviment dels seus cabells, llargs i abundants donaven vida a aquella figura estàtica. La Júlia va poder-lo veure únicament en aquella posició. La visió d’aquell personatge va torbar-la una mica; però, finalment, va decidir entrar al mas. El masover l’esperava cap a les sis i la Júlia les havia sentit tocar al campanar del poble feia ben bé mig quart. Va agafar la bossa i la maleta i es va dirigir cap a l’entrada seguint el camí empedrat. A banda i banda hi havia tot d’arbres florits. La primavera s’havia avançat. “Encara pot gelar” –va pensar. El mas conservava encara el seu aire medieval malgrat les moltes restauracions a què havia estat sotmès.
La porta principal es va obrir abans d’arribar-hi i un home de mitjana edat i cabells blancs la va rebre.
-Bona tarda. La senyora Júlia Sanz? L’esperàvem. Passi, passi.
-Sí sóc la Júlia. Suposo que vostè deu ser en Sebastià, amb qui vaig fer els tractes per telèfon.
-Sí, senyora, sí, jo mateix. Segueixi’m cap a la cuina, li presentaré la meva dona, la Núria, i ella    l’acompanyarà a la cambra i li explicarà com aniran els àpats i tot plegat.
-Gràcies.
A la cuina va trobar una dona bastant més jove que en Sebastià. Tota ella emanava cordialitat i simpatia. Li va oferir una beguda calenta amb galetes i, seguidament, li va proposar de mostrar-li la resta de les dependències. La Júlia va acceptar encantada.
Les estances comunes –menjador,biblioteca, sala d’estar i cuina- eren  a la part inferior. Cadascuna estava restaurada i decorada amb molta cura, tot pensat i calculat perquè no desentonés amb l’estil i l’època de l’edificació, sense sacrificar, però, el confort que els hostes esperaven.
La Júlia en va quedar captivada.
-Suposo que les habitacions són al pis superior, oi?
-Efectivament, segueix-me –va respondre la Núria, mentre la conduïa cap a l’escala que partia de la sala d’estar. A la paret de l’escala hi havia tot de retrats de senyors vestits de diferents èpoques.
-Tots aquests cavallers que veus aquí són els hereus de la nissaga que hi ha hagut des que es va construir el mas Oliveres –va aclarir la Núria, en veure que la nouvinguda mirava, amb cara d’interrogant, els rostres encarcarats dintre dels marcs respectius.
De sobte, el ulls de la Júlia es van clavar en l’últim marc, gran com els altres, perfectament arrenglerat amb la resta, però curiosament buit, sense oferir a l’espectador el retrat que era d’esperar.
-I doncs? –va preguntar la Júlia, assenyalant amb l’índex la buidor del marc..
-Ah, aquí hi hauria d’haver l’últim dels hereus de la nissaga, el Sr. Joan Oliveres. El seu pare el va fer fora de casa i li va prohibir l’entrada per sempre més. No sé ben bé la causa de tot plegat. El cert és que deu ser l’últim de l’estirp, ja que és fill únic i no sé si ha tingut descendència.
-Vol dir que encara pot ser viu?
-I tant! Ara pot tenir l’edat del meu germà gran, una cinquantena, com a molt.
-I perquè hi ha el marc buit?
-Perquè el pare va voler-ho així, per demostrar a tothom que el fill no era digne d’ocupar un lloc dins de la, diguem-ne “respectable” família Oliveres.
Van acabar de pujar l’escala i la Núria va obrir la porta del que seria la seva estança durant els pròxims tres mesos.
Es va acostar a la finestra, va entreobrir una mica la cortineta que cobria el vidre i descobrí un cel serè, immens, amb infinitat d’estrelles. Va veure, amb satisfacció, que des de la finestra es podia veure el llac. De seguida li va venir al cap l’home que feia un parell d’hores estava palplantat mirant la posta de sol de cara al llac, com absort per la màgia del moment. Aquella imatge li va quedar gravada, li recordava certa pintura romàntica d’extraordinària bellesa: un home sol, davant la immensitat de la natura, d’esquena al món. Abstreta en les seves cabòries, va oblidar-se que encara estava acompanyada.
-Què et sembla, estaràs bé. Aquí?
-Ah, ah, sí, perdona, sí, sí. Tinc tot el que necessito. La taula es prou gran per poder-hi estar còmoda a l’hora d’escriure i espero que també trobaré la tranquil·litat que necessito.
-Oh, i tant que sí! Tranquil·litat la que vulguis. En aquesta època de l’any només tenim hostes durant el cap de setmana. La resta de dies estaràs tota sola, sense sorolls. Pots utilitzar la biblioteca i consultar tot allò que et faci falta. Ja has vist que està ben equipada, fins i tot amb documents de la família Oliveres per si vols saber més coses sobre la nissaga. Recorda que el sopar és a les nou.
-D’acord, gràcies.
Finalment, es va quedar sola amb els seus pensaments. Ara, però, pensava en el marc sense rostre. Com devia ser el personatge que hi mancava? Per què va ser rebutjat pel seu pare? Vivia, encara? I, en cas afirmatiu, on parava? S’havia casat? Tenia descendència?
Aquella nit, la Júlia no va poder aclucar els ulls. El seu magí no cessava de cercar respostes a cada interrogant que s’anava formulant, fins que va tenir una teoria prou satisfactòria. Es va llevar de matinada amb l’única dèria de plasmar, damunt del paper, tot allò que li bullia dins del cap. Però, abans, empesa per una misteriosa força, es dirigí a la finestra per mirar el paisatge que recordava de la nit anterior. Les muntanyes començaven a ressorgir sota una llum molt tènue, mentre que el llac encara dormia cobert d’una espessa boira. De sobte, el cor li va fer un salt: la figura de l’home corpulent i amb els cabells llargs era allà, altra vegada mirant el llac, d’esquena al mas, com si esperés que emergís alguna cosa importantíssima des del fons de l’aigua. La visió només durà uns instants, perquè, tot d’una, com per art de màgia, l’home s’esfumà i la Júlia es va quedar palplantada davant de la finestra, sense poder donar crèdit al que havia vist. “Potser són imaginacions meves” –va pensar mentre es disposava a escriure. Va treballar fins a l’hora d’esmorzar i va baixar a la cuina satisfeta.
Els primers dies d’estada al mas van ser molt fructífers. Treballava de matinada fins a l’hora d’esmorzar; passejava fins al poble o fins a l’ermita; llegia hores i hores; es documentava per donar veracitat a la seva història... Tot era perfecte. Només l’obsessionava l’home misteriós dels cabells llargs. La primera cosa que feia quan es llevava era mirar cap al llac, buscant el seu personatge.
-II-
La segona setmana volia encetar-la fent una visita al vell cementiri.
“Un cementiri és com un gran arxiu d’on es pot treure molta informació relacionada amb la població d’un lloc” –pensava la Júlia mentre pujava pel camí costerut. Però, ben mirat, no sabia ben bé què buscava. Sentia una mena d’atracció cap a aquell lloc solitari, situat al cim d’un turó des d’on es podia veure el mas tot florit i el llac resplendent sota el sol de migdia. En arribar-hi, va trobar la porta oberta i, sense pensar-s’ho gaire, hi va entrar. Totes les tombes eren a terra, desordenades. Només els xiprers, que feien dues fileres marcant el camí al centre del recinte, donaven una certa disposició regular al lloc. A penes va fer unes passes, quan la Júlia va veure una gran ombra negra projectada damunt la paret blanca del fons. No hi havia cap dubte: era l’home del llac. El cor li anava a cent per hora; no podia entendre perquè aquella figura la inquietava i l’atreia tant alhora. Amb la por al cos, es va anar acostant cap a aquella paret, anava a poc a poc, sense fer soroll, encongida. De sobte, l’ombra va fer un moviment brusc i, sense saber com, la Júlia  va trobar davant seu aquella mola humana, amb els cabells caient a onades fins a les espatlles. Uns ulls verds i suplicants se li van clavar a la mirada i, per uns segons, va pensar que li volien dir alguna cosa. Però, encara no havia tingut temps a reaccionar, quan l’home va desaparèixer fent quatre gambades cap a la porta.
Recuperada de l’esglai, va intentar esbrinar per quin motiu l’home del llac era al cementiri. Encaminà les passes cap al xiprer des d’on suposava que l’ombra es projectava moments abans. Un ram de margarides fresques reposaven damunt una tomba blanca amb lletres daurades que deien: “Margarida Grau d’Oliveres, 1957-1987”. No va tenir esma per mirar res més. Els seus pensaments la tenien absorta i va fer el camí de tornada sense adonar-se’n. Va arribar a l’hora de dinar. La taula era parada i la Núria la va rebre amb el somriure habitual.
- Què com ha anat la passejada?
- Bé, he anat fins al cementiri. La vista és fantàstica des d’allà.
- Sí que ho és. I què, com et va la feina? Fa dies que no me’n parles.
- En aquests moments estic encallada. Hi ha petits detalls que no acabo de lligar. Per cert, saps qui era la Margarida Grau?
- No ho saps? Em pensava que ja n’estaves al corrent. Era la dona d’en Joan Oliveres, l’hereu de qui et vaig parlar el primer dia. Alguns diuen que aquest matrimoni va ser el motiu del desheretament. La noia era la filla d’una família benestant del poble, enemiga dels Oliveres des de temps immemorables. Va tenir un final mol tràgic, pobreta!
- Què va passar?
- Va desaparèixer i, després de buscar-la durant més d’una setmana, la van trobar ofegada al llac.
- Vols dir que potser es va suïcidar?
- No s’ha sabut mai. Va ser una mort molt misteriosa.
La Júlia no va dir res més. Ara, finalment, començava a lligar caps. Per fi havia identificat l’home del llac. No podia oblidar aquells ulls suplicants que, per uns instants, la van mirar de fit a fit, com demanant-li una mica de comprensió. El cor li deia que aquell capvespre el tornaria a veure i va esperar el moment amb frisança. Estirada al llit, intentava ordenar els seus pensaments. L’ordit de la seva història començava a tenir forma, però i el final? Com acabaria tot plegat? Li semblava que encara hi havia algun fet important per descobrir, però quin podria ser?
Encara rumiava quan, a fora, va arribar l’hora màgica. Es dirigí cap a la finestra i clavà la mirada cap al llac. No hi havia cap figura humana. Se sentia decebuda. Va decidir esperar un xic. “potser encara hi ha massa claror” –va pensar. Però no, no era això. El que passava era que la Júlia no va mirar el lloc adequat. La figura era a dalt del petit cim, a l’altra banda del llac, prop de l’ermita. Aquest cop, era de cara al mas i la Júlia hauria desitjat tenir-lo més a prop per poder tornar a veure aquells ulls. Sense saber per què, se sentí a prop d’aquell home que, com ella, contemplava les aigües tranquil·les. Ara podia entendre la seva mirada i la por que li va produir al matí es va transformar en compassió. Finalment, el sol es va fondre i la foscor va esborrar la trista figura.
III
La vida al mas era fàcil. Els dies passaven volant. Ja feia més de vint dies que la Júlia estava reclosa en aquell paradís perdut. Tenia tot el temps del món, però la seva obra no avançava. Cada capvespre i cada matinada mirava els contorns des de la finestra estant. La figura no es deixava veure. On s’amagava? Aquella obsessió començava a preocupar-la. Es va imaginar que potser vivia al poble. “Al cap i a la fi, un home de carn i ossos bé necessita un lloc per viure –va pensar.
Ja es trobava de camí cap al poble, quan va veure un grup de persones a prop del llac. Es va sorprendre de veure que la Núria també hi era, perquè ella sempre feinejava i no sortia mai del mas. S’hi va acostar empesa per la curiositat. Tots miraven cap a terra tot fent un cercle, de manera que la Júlia no podia veure què és el que miraven. En acostar-s’hi, va observar  que el que hi havia a terra era un cos humà molt voluminós. Estava bocaterrosa. Vestia de negre. La Júlia pressentia el desenllaç. El metge forense va girar el cos i uns ulls verds, esbatanats i sense vida van quedar al descobert. Efectivament, aquells ulls pertanyien a l’home misteriós del llac, a l’home que duia flors a l’esposa morta en plena joventut, a l’home desheretat per un pare incomprensiu i intolerant, a l’home trist i solitari que la Júlia esperava veure durant les hores màgiques del capvespre.
-Ha mort ofegat –va dir el metge mentre li tancava els ulls.
La Júlia va sentir una pena infinita i va fer camí cap al mas. Se sentia abatuda, com si li haguessin tret l’única cosa capaç de fascinar-la.
En entrar a l’habitació va veure un sobre damunt del llit. Abans d’obrir-lo es va adonar que algú havia estat mirant els seus papers. Estaven tots en doina damunt la taula. Va obrir apressadament el sobre, mentre intuïa que la persona que l’havia deixat era la mateixa que havia regirat els seus escrits. La nota deia: “Ja tens el final de la història”. Desconcertada per l’esdeveniment, es dirigí un cop més cap a la finestra. La foscor començava a cobrir el paisatge i una immensa solitud semblava apoderar-se de tot. Intentant sobreposar-se, va anar escales avall per parlar amb la Núria; però encara li quedava de viure un nou fet desconcertant: una cara masculina, amb els cabells llargs i ulls verds i penetrants ocupava la buidor de l’últim quadre de la filera de retrats. Recelosa, se’l va mirar atentament i li semblà que aquells ulls la miraven amb una certa complicitat. Va necessitar una llarga estona per creure el que veia. A poc a poc es va anar sentint més alleugerida i, alliberada de tota pertorbació, es va mirar el quadre amb tendresa i va gosar murmurar: “Benvingut al mas Oliveres”




Aurora Giménez Padilla

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Gràcies pel teu comentari, la teva opinió ens interessa
Gracias por tu comentario, tu opinión nos interesa

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...