PREMIO SANT JORDI 2012 23/04/2012 EN MI PUEBLO PALLEJÀ.
Dedicada a todas aquellas personas que padezcan esta enfermedad y en especial a mi yaya Paquita, la que me ha criado, y la que me lo ha dado todo en la vida, a parte de mi familia, y algunos amigos, y sin olvidar a la profe del club de escritores de Pallejà y mis compañeros.
Os quiero muchisimo.
L´ESTEL FUGAÇ
En un racó de la sala es troba la Maria, asseguda, mirant l´infinit.
M´enrecordo d´uns jardins plens de boniques i oloroses flors, de grans arbres, molts alts, plens
d´ocells que cantàven una bonica melodia... encara puc olorar l´ambient... i em venen records de tot allò que vaig sentir, i vaig veure... però no se on vaig veure tot això, ni quan, ni amb qui.
Ara, que havia arrivat en Josep de tallar fusta per la llar de foc, la Maria es distreu de les seves visions, i li pregunta:
Josep, te´n recordes on hi havien aquells arbres tan grans, aquells jardins plens de flors, i...
ja no se que anava a dir... te´n recordes en quin lloc? I quan va ser?
En Josep, mira a la Maria, amb el cor desfet, i li contesta...esbozant un somriure
I tant que m´enrecordo!, son els Jardins del Restaurant on vam celebrar els nostres 25 anys de noces!...
En Josep, no va voler preguntar-li si se´n recordava, per que inevitablement la Maria, no
s´enrecordaba ja de moltísimes coses, només de coses puntuals, i de forma molt efímera.
La Maria, va fer un gest d´iincredulitat, i va seguir amb la mirada fixa, i perduda a l´infinit del que ara era el seu món.
En Josep, va tenir que marxar del saló, i amagant-se darrera d´una porta, mossegant-se el puny dret, d´impotència, mentre plorava desesperadament, va recordar quan els metges van començar a detectar-li a la seva esposa, Alzheimer, a la edat de 50 anys, tenint ara 60.
Maria, era massa gran per la edat que tenia, va anar envellint de manera tan accelerada, que en Josep no volia apartar-se del seu costat, perque semblava que un dia o un altre la Maria, se li aniria per sempre. Tampoc podia deixar-la gaire temps sola, per que per exemple, sortia i després no sabia on estava. En Josep, tenia que tenir cura de deixar, només, la porta del jardí oberta, per que d´aquí no podía marxar, però per ell tot això era extremadament dur...
La Maria tornava a cridar a en Josep, i ell ja calmat, torna al saló, on ella, l´esperava impacient per preguntar-li on estava l´album de fotografies de la familia, que l´havia estat buscant pero que no el trobava... La cara de sorpresa d´en Josep, va ser espectacular, per que la Maria va fer una cosa, que mai, fins ara havia fet... Al tornar al saló... En Josep, mira que quasi bé tots els llibres de les estanteries estáven al terra, esparcits,... encara amb el cor encongit, pero amb un somriure a la boca, en Josep, li dóna un petò a la galta a la seva dona, i li dóna l´álbum familiar... Sense deixar de mirar el terra, mentre recollia tot el que la Maria havia desendressat, en Josep recorda com era ella abans i com eren tots dos. Pero, pel Josep, la seva esposa, era la més meravellosa de tot el món, i encara quan la mirava podía imaginar-se el seu cabell arrissat i llarg de color negre, els seus grans ulls verds, la seva boqueta de pinyó, y aquelles curves que des de el primer moment que la va veure el van cautivar... ell pensava, que si tot això, ella ho va ser, encara ho era... i per ell, era la seva vida...
En aquell moment, just quan en Josep, ja fatigat pels anys, i per la feinada de possar en ordre tots els llibres, va escoltar la porta del carrer. Era la seva filla, amb el seu net.
La Claudia i en Ferran, van entrar fins al saló, per que inevitablement van sentir soroll allà.
En Ferran, com un boig, va tirar-se damunt del seu avi, i li va donar una gran abraçada, tot seguit, li va donar un petò molt fort a la seva iaia Maria.
En Ferran, encara era petit per entendre o explicar-li que li passava a la seva iaia, que a vegades no el coneixia, o bé, el cridava per un altre nom. Ell només tenia 4 anyets. Pero la Claudia, també era una de les que ho passava pitjor...
Hola Papa, hola Mare...
Hola filla! - li va dir en Josep-
Mare?
Ai, filla! Perdona, però es que estava entretinguda amb aquest album que he agafat, i no te he escoltat, perdona... Com va la feina?
Ara vinc de la feina, hi ha moltíssima feina, mare!
I en Carles? Fa temps que no bé!
Es que té encara més feina que jo, hi viatja moltíssim mare... ja li diré que vingui, vale?
Vale filla... vine, dóna´m una altra abraçada forta, t´estimo tant filla...
La Claudia, va marxar apressuradament del costat de la seva mare, per que ja li brotaven les llágrimes...
On vas, tan a corre cuita!
Vaig a veure que fa en Ferran mare, que está amb el pare, ara vinc...
Vale. I va somriure alegrement.
La Claudia, li va comentar al seu pare, que l´ha tingut que mentir com cada dia, a la seva mare, per que ni te feina ja, ni tampoc está ja amb en Carles, el pare del seu fill, ja que está en trámits de divorci... no vol, donar-li preocupacions a la seva Mare.
En Josep, posa la mà a l´esquena de la seva filla, i l´agafa en una abraçada tan tendre com mai la Claudial´havia sentit , i li va dir:
Claudia, això es molt dur, però tenim que passar-ho, i passar-ho el millor possible... tú ets la nostra única filla, i tant tú, com aquest angelet, ens ompliu la casa d´alegria, si tú caus, jo també cauré... pensa que la teva mare, tot i que moltes vegades no coneix al Ferran, o bé pregunta coses que no vénen al cas, ...etc Si que hi ha moments que ens coneix, i se´n recorda d´algunes coses, i sinò per això estem nosaltres aquí... per tornar-li la memória que molts cops, i cada vegada més sovint, marxa.
Tenim molta sort, de tenir-te a casa amb nosaltres, i se que estás patint moltíssim, però hem de ser forts, per ella...
La Claudia, retenint-se el plor, per que tenia al seu fill al costat, berenant l´entrepá que li havia fet el seu avi, va estrènyer al seu pare tan fort com va poder contra el seu pit, i li va prometre que mai els deixaria sols.
En aquell moment, mentre nét i avi, parlàvem de l´escola, la Claudia, va anar a mirar
l´álbum de fotografies amb la seva mare...
I com si no s´apropés ningú, la Maria estusiasmada, miraba foto per foto...
Quan va arribar la Claudia, i va seure al costat de la Maria, va veure com a la seva mare, li queien dos llágrimes... i per sorpresa de la Claudia, era mirant, justament les dues págines de l´album, on apareixien, el seu propi casament, el naixement de la Claudia, i en Ferran quan era encara més petit...
I assenyalant amb el dit, i com un acte de magia, li va dir a la seva filla, qui eren els qui estàven a cada una de les fotografies...
La Claudia, aquest esdeveniment li va donar força, i amb els ulls plens de llágrimes.
li va passar el seu braç per sota del de la seva mare...
Amb l´intent d immovilitzar aquell moment únic que mai es va donar durant aquell període de 10 anys.
I així veiem, a la Claudia i a la Maria, filla i mare, mig plorant, mig somrient, en mig d´un gran saló, assegudes en el punt mig d´un sofá vell, i amb un album de fotografies entre les mans, abans només agafat per la Maria, i ara per totes dues, com si fossin una de sóla, recordant tot allò que per la persona que li va donar la vida, semblava oblidat per sempre. Un moment mágic, un moment per gaudir, un moment per mai oblidar.
Sara
